Jordi Pàmias i Grau
Estudià Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona i, durant trenta anys, fou professor de Llengua i Literatura Espanyola a l’Institut Màrius Torres, de Lleida.
Es donà a conèixer com a poeta en guanyar el premi Joan Salvat-Papasseit (1969) amb La meva casa i, des d’aleshores, ha publicat disset llibres de poemes, alguns dels quals guardonats amb premis rellevants. Així, obtingué el premi Carles Riba (1978) amb Flauta del sol i, en la dècada dels anys vuitanta, vou guardonat tres vegades als Jocs Florals de Barcelona. Ha rebut altres premis com el Vicent Andrés Estellés (1985), el Ciutat de Palma (1991), el Miquel de Palol (2001), el Cavall Verd (2002) i el Premi Nacional de la Crítica (2005).
Ha conreat també el teatre (Camí de mort) i l’assaig en forma de dietaris: Quadern de tres estius, Des de la foscor (Un dietari dels anys 60) i Déu no té pressa. Ha escrit molts articles de crítica literària.
Ha rebut la Creu de Sant Jordi (1999), la Medalla d’Or al mèrit cultural (Ajuntament de Lleida, 2003), el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2017) i el Premi Nacional de Cultura (2018).
Com diu en Lluís Calvo, “L’originalitat de Pàmias rau en la comunió entre el mot i la terra, entre la renúncia a la retòrica i la veritat d’una vida, la de la Segarra, en què la sobrietat no era una tria sinó una necessitat”.
-
©Ester Roig