El 14 de maig va tornar a Cervera l'Un dia de conte, de la mà de l'associació La Nova de Cervera. Ens van convidar a la festa i de seguida ens hi vam apuntar.

Tria i conta!

El 14 de maig va tornar a Cervera l'Un dia de conte, de la mà de l'associació La Nova de Cervera. Ens van convidar a la festa i de seguida ens hi vam apuntar. SegaMots es va afanyar a portar les seves andròmines i convidar la gent a fabular. La col·laboració va ser fructífera.

Vam proposar “Tria i conta!”.

Sobre una taula hi havia un telèfon negre, un rellotge de butxaca, una clau rovellada, un encenedor de cuina, una ferradura de cavall, una forquilla abonyegada, una esquella de cabra, uns daus, uns prismàtics antics, una campana, un llevataps, una càmara de fotos dels anys 80, una agulla d'estendre, un clau forjat a mà, un temporitzador de cuina en forma de tomàquet, i un sac de patates de jute.

Per a seure, dues cadires: una, per a l'escoltadora d'històries, i l'altra, per a la gent que passava i contava.

La Blanca, de Blanca MJ Creativa organitzà la posada en escena, carregà i descarregà, va fer les fotos i va atraure els passejants cap a la taula.

Mentre alguns jugaven, pintaven o caminaven amb xanques, d'altres ens miraven de reüll i es preguntaven què coi feien aquells trastos sobre la taula. Es van començar a apropar, i ens van regalar històries de tot tipus.

Aviat vam tenir prou material per a fer un enorme collage d'històries, protagonitzat per un tertulià cerverí a la cerca de coses a dir.

Bernat de seguida se'n va adonar que la clau obria les portes d'un garatge.

Quim em va explicar que aquell telèfon servia per trucar la gent i avisar que vas a casa seva.

Per si no ho sabeu encara, a Cervera hi havia un gegant que vivia a les golfes de la Universitat. Tenia tanta força que feia malbé taules i cadires... però hem sabut de la seva existència perquè era un boig dels pícnics, i allà on anava deixava forquilles abonyegades, torçades. Si en trobeu alguna, guardeu-la, és patrimoni de la ciutat! Això, m'ho va explicar la Blanca.

Eric va reconéixer la polsera de seguida. Resulta que ve dels oceans, i serveix per a obrir una cova del fons marí que està plena de tresors. Quan entres a la cova, camines una estona i trobes un collar que dona tots els poders del món.

Marc em va dir que havia trobat aquella ferradura al desert, i que li havia caigut a un cavall. Li vaig preguntar:

–Com és el cavall?

I em va respondre:

–Gran i fort. I lliure.

Diu que també havia perdut les altres tres ferradures, i que calia trobar-les totes, posar-l'hi, i així esdevindria màgic.

Dídac em va contar la història d'un viatjador que anava en helicòpter i en avioneta, i un dia es va estavellar en una illa al mig del mar. Va trobar un rellotge-brúixola que, ves per on, tenia una inscripció que deia que havia pertanyut al besavi del besavi del seu besavi. Va veure una cova i va entrar. Allà el rellotge-brúixola va il·luminar un mapa amb una creu. Gràcies a aquell mapa, va trobar totes les riqueses del seu avantpassat. Es va quedar a viure allà. 

La Susagna va mirar el telèfon i es va enrecordar d'un que tenia quan era petita. Era gris verdós i estava a l'entrada de casa seva, al damunt d'un moble. “Cada cop que sonava, havies d'anar allà a agafar el telèfon!”. En aquella època, a la radio, feien un programa que es deia “Radio Reloj” en el què felicitaven a la gent amb trucades pel seu aniversari. La seva família l'escoltava sempre a l'hora de dinar. Ella desitjava amb totes les seves forces que la truquessin. Un aniversari, estava menjant l'àpat típic dels “cumples”: dinar vermell, que estava fet d'arròs, patata i pebrot, quan va sonar el telèfon. Era per a ella. Va córrer a agafar-lo. Era Radio Reloj, per felicitar-la! En el moment de penjar el telèfon, però, es va posar trista. S'acabava d'adonar que, sí, l'havien felicitat, però ella... no ho havia pogut escoltar per la ràdio!!!

Diu la Marta que l'eina preferida d'en Pep és la paleta. Pep és paleta. Pep té un amic, en Josep. En Pep fa cases boniques, i en Josep i en Pep es fan companyia. En Pep fa cases, però li té por a les altures. S'angoixa. Sort d'en Josep. Al vespre es troben al garatge i parlen. Parlen de les angoixes i d'altres coses.

Beth és Beth amb H. Diu que “hi havia una vegada” dues amigues caurís que vivien al fons del mar. Un dia va haver-hi un terretrèmol que se les va emportar cap a la costa. Van aparéixer a la sorra d'una platja, i uns nens les van recollir. Després van anar a veure el senyor de la botiga del costat de casa seva i li van demanar que fes una polsera per a cadascú. Des d'aleshores, sempre que miren les polseres, se'n recorden de la platja. A la Beth amb H li crida l'atenció un altre objecte, i m'explica: El temporitzador era un tomàquet de la senyora Antònia, que el va comprar perquè li agrada molt el color vermell i menjar tomàquets. Li fa recordar quan era petita.

L'Iu diu que els prismàtics serveixen per mirar, i que són seus. Un dia va entrar en una casa a buscar coses que havia perdut, i va trobar aquests prismàtics que se li havien perdut quan era petit. A la casa, que està abandonada, hi ha un fantasma.

Diu en Bernat que diuen els llibres que hi havia una vegada un nen normal i corrent, que un dia normal i corrent, quan anava cap a l'escola, va veure un altre nen que apostava: “Si et surt el 6, et toca un pinzell; si et surt el 5, un telèfon; si et surt el 2, un tomàquet...”. Ell va tirar els daus i li van sortir un 3 i un 4. Res. Li va donar una altra oportunitat, i li va tocar el 6. Llavors el nen li va entregar el pinzell. Va tornar a casa saltant d'alegria. I quan va arribar, va mirar la paret de la seva habitació, que no li agradava gens. Només la va tocar amb el pinzell, i la paret es va tornar tota color tomàquet. Era màgia! Li va agradar, i ho va fer amb totes les parets. Tota la casa va quedar roig tomàquet.

Aura em va assegurar que el telèfon, en realitat, serveix per trucar l'Elsa, aquella que tira gel per les mans, i que viu a Arandel (que és molt lluny).

Cèlia diu que va ser ella qui es va trobar els daus en un parc, i que estaven tan bruts que els va agafar per netejar-los. Però llavors li van caure, i de sobte es va trobar a Andorra. Cada cop que tirava els daus, la transportaven a un lloc diferent. Un dia, fins i tot, la van portar a l'espai. No podia respirar, per això va tirar els daus ràpidament, i va marxar.

En Fermí, em parla d'un altre viatger, un senyor que va anar a Londres, i es va trobar un rellotge. Després va decidir anar a Nova Zelanda i es va comprar un telèfon. I un dia que era a Suïssa li van regalar una casa. Al cap d'un temps es va comprar una cabra i li va posar un collaret. Llàstima que la cabra es menjava les coses que havia comprat, trobat, o que li havien regalat!

Finalment, la Paula completa el que m'està explicant en Fermí. Van pintar la casa, i un dia van trucar per telèfon i li oferien un rellotge. Quan van venir a entregar-lo, resulta que era un espia que portava prismàtics. Ara que tenien el rellotge, van decidir fer un campanar petit a la casa.

Ja ho veiu! El SegaMots escalfa motors. Si voleu continuar fabulant, cerqueu els objectes del nostre instagram, i poseu-hi cullerada!